Fa de mal dir o si més no em costa molt de definir-me, de fer una síntesi de mi mateixa. Això que escric, doncs, no és res més que l’esborrany del meu jo. Puc dir que he nascut i visc al Penedès, i que no em refio de la persona a qui no agrada el vi; que he tingut un avi que era pastor i em va ensenyar els primers secrets del bosc i de les bèsties, encara que se’m va morir tan aviat que encara estic a les beceroles de tot allò que hauria de saber; que trobo moltes respostes en l’etimologia de les paraules; que m’encanta ensumar els llibres abans de llegir-los, enfonsar el nas en aquest eixam d’abelles tipogràfiques que em mareja i em fascina; que encara escric cartes amb paper; que tinc pocs amics i que sé estar sola; que dic molt sovint frases que comencen amb els mots “si ara fos a fer…”; que trobo el tel que es fa a la xocolata desfeta una menja exquisida; que a taula sempre ho acompanyo tot amb pa i que si la meva germana gran no s’hagués mort, jo no hauria nascut.

Llegeixo, bado i escric per aquest ordre. I si només pogués fer una d’aquestes tres coses, triaria llegir. Quan era petita no llegia perquè a casa no hi havia llibres, només hi havia feina i malalts. De més gran vaig trobar el plaer de la lectura, però va ser de bon començament un plaer tenyit de dolor: em delia massa d’aquelles vides que no eren la meva, d’aquells indrets que no veuria mai, d’aquelles persones que no coneixeria fora del paper i d’aquelles aventures que no protagonitzaria. El món em traspassava per enretirar-se de mi tot seguit. Ras i curt, era un plaer dolorós, i ho continua sent. M’he preguntat sovint per què llegeixo i he conclòs que ho dec fer per viure més del que visc. Per viure més, per donar més sentit als meus dies del que tenen, per oblidar les limitacions del jo a través de les pàgines impreses que l’estiren cap al somni.

I escric per poder tornar a casa, a la casa de la infantesa, encara que no acabo d’arribar-hi mai. És la veu de la nostàlgia la que dicta cada línia, la que em fa teclejar pensant sempre en un sol lector, aquell que encara és a casa i em podria acotxar i resguardar-me de la intempèrie.